f o r m a i r e

Nit al Montsec

2012-02-09T17:34:00.002+01:00

12 de desembre de 2011

Venècia i els vaixells urbans

2012-02-03T17:15:00.009+01:00

Un dels darrers projectes de Le Corbusier va ser el nou Hospital de Venècia, situat al costat de l'estació de Santa Lucia. És un projecte del 1964 que engreixa la llarga llista de grans arquitectes (Frank Lloyd Wright, Louis Kahn o Enric Miralles) que van proposar noves edificacions per a la ciutat però que mai es van construir.

No en tinc ni idea si Le Corbusier va visitar Venècia, i si ho va fer, en quin període de la seva vida. Al seu iniciàtic "Viatge d'Orient" no va passar per la ciutat adriàtica, i no recordo cap text seu que en parli, tot i la influència del vénet Palladio en l'arquitectura del suís.

A la portada de la primera edició de "Vers une architecture", de 1923, Le Corbusier hi publica la foto del passadís d'un vaixell de passatgers. I en aquest llibre tan apassionat descriu els avions, el cotxes i els transatlàntics com les màquines que han de servir d'exemple per a la nova arquitectura.

Encara recordo la primera vegada que vaig veure passar un gran vaixell de passatgers des de la piazza San Marco de Venècia. No podia creure el que els meus ulls estaven veient, una nau enorme que sobresortia pel damunt del palazzo Ducale i de la Biblioteca Marciana. Tapava la visió de la llacuna i de l'illa de San Giorgio Maggiore, convertint-se en una façana de metall que es movia lentament, i que alterava la quietud de les góndoles de la Riva degli Schiavoni.

un petit vaixell camí de Grècia, travessa el canal de la Giudecca,
a l'alçada de San Giorgio Maggiore. - desembre del 2011

Si Le Corbusier va visitar Venècia alguna vegada, va viure aquesta estranya sensació de veure les grans naus que diariament deixen el port comercial per dirigir-se cap el mar obert travessant la Giudecca i el Bacino San Marco? Admirador confés de la bellesa nua de les grans naus, què hauria pensat en veure-les passar per la delicada trama de la ciutat?

Sempre m'he preguntat si aquestes naus passen per on passen, és per ser vistes o per oferir als passatgers una visió única de la ciutat. Als venecians no els agrada gens que passin pel cor de la seva ciutat, i de fa temps protesten perquè no hi passin mai més. Les onades que aixequen aquestes enormes naus alteren la navegació de les petites embarcacions, i erosionen fortament els marges dels canals.

vaixell navegant pel bacino San Marco,
vist des del ponte dell'Accademia - novembre del 2007

Hi ha un perill molt més gran, i és que les naus perdin el control i acabin xocant contra la ciutat. El recent naufragi del Costa Concordia per culpa d'una maniobra frívola ha carregat de raons els qui prefereixen veure les naus lluny del centre, i evitar la vergonya de veure un d'aquests paquebots encastat contra alguna de les delicades meravelles d'aquesta ciutat.

Auschwitz, 27 de gener de 1945

2012-01-27T08:44:00.002+01:00

Tan sols han passat 67 anys de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz. Avui és el Dia de la Memòria de l'Holocaust.

(...) A la infermeria del Lager de Buna-Monowitz n'hi havíem quedat vuit-cents. D'aquests, prop de cinc-cents van morir de les seves malalties, de fred i de gana abans que arribessin els russos, i uns altres dos-cents, malgrat les ajudes, en els dies immediatament posteriors.

La primera patrulla russa va arribar a les envistes del camp cap el migdia del 27 de gener de 1945. Charles i jo vam ser els primers a albirar-la: estàvem portant a la fossa comuna el cos de Sómogyi, el primer mort d'entre els nostres companys d'habitació. Vam descarregar la llitera sobre la neu corrompuda, perquè la fossa ja era plena, i altra sepultura no es donava: Charles es va treure la gorra per saludar els vius i els morts.

Eren quatre joves soldats a cavall que avançaven amb cautela, amb les metralladores a punt, per la carretera que vorejava el camp. Quan van arribar a les filferrades es van aturar a mirar, intercanviant frases breus i tímides, i adreçant mirades unides per una estranya torbació als cadàvers descompostos, als barracons destrossats i a nosaltres, els escassos vius.

A nosaltres ens semblaven meravellosament corporis i reals, suspesos (la carretera estava més enlairada que el camp) sobre els seus enormes cavalls, entre el gris de la neu i el gris del cel, immòbils sota les glopades de vent humit amenaçador de desglaç.

Ens semblava, i així era, que el no-res ple de mort en què des de feia deu dies vagàvem com astres apagats havia trobat un centre sòlid, un nucli de condensació: quatre homes armats, però no armats contra nosaltres; quatre missatgers de pau de rostres rudes i puerils sota les pesants gorres de pell.

No saludaven, no somreien; se'ls veia aclaparats, més encara que per la pietat, per una confusa reserva que segellava les seves boques i feia que els seus ulls no es poguessin separar de l'escena fúnebre. Era aquella vergonya tan coneguda per nosaltres, la que ens oprimia després de les seleccions, i cada vegada que havíem d'assistir o de sotmetre'ns a un ultratge: la vergonya que els alemanys no van conèixer, aquella que el just sent davant de la culpa comesa per un altre, i el turmenta que existeixi, que hagi estat introduïda irrevocablement en el món de les coses que existeixen, i que la seva bona voluntat hagi estat nul·la o escassa, i no hagi servit com a defensa.

Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia.

Aquestes coses, compreses aleshores malament i apercebudes per la majoria només com una brusca onada de cansament mortal, van acompanyar per a nosaltres l'alegria de l'alliberament. Per això pocs d'entre nosaltres van córrer cap als salvadors, pocs van posar-se a resar. Charles i jo vam quedar-nos drets al costat del clot ple a vessar de membres lívids, mentre d'altres tiraven a terra la filferrada; després vam tornar a la llitera buida a portar la notícia als companys.

Durant la resta del dia no va passar res (...)

Primo Levi
La treva

El naufragi del Concordia i l'"Amarcord" de Fellini

2012-01-16T16:56:00.002+01:00

Llegint noves informacions sobre el naufragi del Costa Concordia a les costes de la illa del Giglio, se m'ha fet més clara la idea de que el capità Francesco Schettino volia imitar la mítica escena d'"Amarcord", on el Rex passa pel davant dels habitants de Rimini...

Política d'aprofitament

2012-01-13T17:12:00.003+01:00

"(...) Una arquitectura millor s'ha d'obrir pas entre formes extravagants i impossibles que els virtuosos del càlcul d'estructures, potser ingènuament, han fet possible, fent-nos creure que tot es podia aguantar, i al final resulta que no s'aguantava per enlloc. Una arquitectura que s'obstini a demostrar que està pensada com una capa més, la d'aquesta època, i les que han de venir seguiran completant-la igual que a les nostres ciutats que el temps modifica any rere any. L'arquitectura que ve pot prescindir perfectament de l'aspecte final, del com quedarà, aquest també és un camí per acceptar que certes coses tenen l'aspecte que tenen i nosaltres som els que estem desenfocats, com el cas de Glòries, per exemple. Una arquitectura i uns arquitectes que tossudament renunciïn a representar els seus projectes amb renders d'aspecte maquillat, fals i publicitari, només per satisfer la manca d'imaginació dels promotors que ens han dut on som. Una arquitectura que representi, sense intermediaris, un estat d'ànim en relació amb la vida."

Xavier Monteys
Quadern - El País
12 de gener de 2012

Tokyo - Osaka - Riudebitlles

2011-12-28T10:29:00.002+01:00

Exposició de pintures de David Ribas
Tokyo-Osaka-Riudebitlles. Apunts

Inauguració: dimecres, 28 de desembre, a les 7 del vespre

HD Riudebitlles
carrer de Baix, 33 – 08776 Sant Pere de Riudebitlles

Del 28 de desembre de 2011 al 29 de gener de 2012
Festius, de 12 a 14 h
Cita prèvia: 93 899 59 79

Bon Nadal

2011-12-25T10:23:00.001+01:00

pessebre al cim del Puig Tosell Gros (1.456m)

hivern

2011-12-22T06:31:00.003+01:00

Boira

2011-12-03T00:18:00.007+01:00

El Montmagastre (la Noguera) emergint de la boira.

1 de desembre del 2011

Muntanyes enfarinades

2011-11-28T12:00:00.001+01:00

les muntanyes del Pallars Sobirà des del Pallars Jussà
dimarts 22 de novembre

El urbanismo político

2011-11-24T21:36:00.001+01:00

article sencer

(...) Siempre hay que pedir cuentas políticas por lo que pudo ser hecho y no se hizo, no por las ensoñaciones de un mundo justo. Oponerse a una realidad que tiene alternativas es rebeldía; oponerse a una que no las tiene es simplemente inmadurez. Ya se ha dicho muchas veces que gobernar no es tener la capacidad de imaginar una sociedad perfecta, como hacen los adanistas, sino tomar decisiones concretas en circunstancias históricas concretas. Joseph Brodsky lo describió con humor: "La vida, tal y como es realmente, no consiste en una batalla entre el Bien y el Mal, sino entre el Mal y el Peor". Podemos llamar a esto pragmatismo o realpolitik, pero es solo urbanismo: en un solar triangular puede levantarse exclusivamente un edificio de planta triangular.

No es solo importante el solar, sino también los materiales de construcción con que se cuenta. La calidad del hormigón, la firmeza de las vigas y la solidez de los cimientos. Y a este respecto, hay un mensaje electoral en el que han coincidido todos los partidos nacionales, desde el PP hasta IU: España es un gran país, dinámico, imaginativo, laborioso y capaz. Yo miro a mi alrededor y no encuentro ese país por ningún lado. Encuentro un país ruidoso, gritón y bastante beato. Un país con una sociedad civil anémica y una capacidad asociativa lastimosa. Un país insolidario en el que muchos de sus ciudadanos defraudan a la Hacienda pública, creando una de las mayores bolsas de fraude europeas. Un país en el que los medios de comunicación son charangueros y sectarios. En el que la casta intelectual y artística languidece con mediocridad. En el que la clase empresarial no innova demasiado, prefiriendo el ladrillo a la tecnología. En el que la profesionalidad laboral, que nunca fue modélica, se deteriora gravemente, volviendo a los tiempos de la pandereta y la chapuza. Un país, en fin, que no es Alemania ni Noruega ni Francia.

Que un país así le cargue todas sus culpas a la clase política que lo gobierna no solo es siniestro y sainetero, sino que conduce al peor escenario para la izquierda: la negación de las lacras que deben ser corregidas. Si la única regeneración de la que hablamos es política, y no social, tendremos garantizado el fracaso de todos, pero sobre todo el de aquellos que aún confían en cambiar poco a poco el mundo. Porque para lograr que el Flatirion sea hoy ese edificio hermoso y fascinante que los turistas fotografían en Nueva York, fue necesario antes que el arquitecto tuviera claro cuáles eran el perímetro de su terreno y las limitaciones de su obra.

Luisgé Martín es escritor, autor entre otros libros de Las manos cortadas.

El País, 24 de novembre de 2011

Sota la boira del Pallars

2011-11-11T20:51:00.025+01:00

El Montsec d'Ares i el pantà de Terradets, tarda de divendres.

Divendres matí el sol de tardor tenyia de colors càlids els paisatges del Penedès, de l'Anoia, de la Segarra, de l'Urgell i de la Noguera. Després de les pluges de la setmana passada els camps de cereal verdejaven, al nord es veien brillar els cims enfarinats dels Pirineus, i els poderosos cingles del Montsec s'anaven perfilant mentre m'hi apropava.

Vinyes pallareses amb la col·legiata i el castell de Mur al fons.

Em fascina el Montsec, aquesta muntanya que s'alça d'est a oest com una muralla perfecta, amb dues cares ben diferenciades, i que limita la plana de Lleida amb les conques pallareses. Aquest divendres un cel blau i clar ajudava a retallar nítidament els contorns de la muntanya que acull el pantà de Camarasa, fins que a l'alçada de la font de les Bagasses, on el congost de Terradets talla el Montsec en dues parts (el d'Ares a ponent, el de Rúbies a llevant), núvols de boira queien pel damunt dels espadats per on flueix la Noguera Pallaresa.

El Montsec d'Ares i el pantà de Terradets, tarda de divendres.

Els túnels de la carretera em van portar d'un món on el sol feia brillar els colors tardorencs fins al món pallarès cobert per una boira espessa que arribava fins a les aigües del pantà de Terradets. El congost és el conducte entre dos móns, el de l'ordenada plana fèrtil d'horitzons llunyans, i el de les conques sinuoses plenes de petits nuclis enfilats a les muntanyes que escurcen la vista.

El congost de Terradets dividint el Montsec,
amb els camps verdejant després de les pluges.

Fins el migdia la boira no es va començar a desenganxar dels camps i dels arbres, de les persones i dels pobles. Es va anar aprimant de manera que el blau del cel cada cop es feia més fort enmig del gris general. A l'hora de dinar el Montsec i Terradets es tornaven a dibuixar majestuosos, i el Pallars recuperava els seus límits i els colors que la boira havia difuminat.

Vinyes pallareses.

Capvespre al Montsec i el pantà de Terradets.

La llengua de Gerard Quintana

2011-11-08T10:03:00.002+01:00

Joan Daniel Bezsonoff
7 de novembre de 2011
e-noticies

No conec de res el senyor Quintana ni he sentit mai una cançó seua. El lector ja sap que m'agraden les veus d'antany com Luis Mariano, Frank Sinatra, Nat King Cole o Dean Martin. He llegit en aquest diari i d'altres moltes polèmiques sobre la llengua que parla el senyor Quintana a casa seua. Si m'ho permeteu, us donaré el meu parer sobre aquesta qüestió. Per mi un dels majors flagells de la nostra època és de voler jutjar els nostres avantpassats o els nostres contemporanis en un tribunal permanent amb, naturalment, un clar sentiment de superioritat. Tothom té raó i el veí s'equivoca. Vaig néixer a Perpinyà el 1963 i, com el 99% dels catalans del nord de la meua generació, el francès és la meua llengua materna. Tinc un avi rus, Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov, la vida del qual vaig mirar de reconstituir a ' Els taxistes del tsar ' (Empúries) traduït al castellà ( Los taxistas del zar, Barril i Barral) que dominava el rus i el francès. No he conegut el meu avi rus i vaig haver d'aprendre tot sol, passat 40 anys, el seu idioma. El meu altre avi Joan Montalat, nascut al Rosselló, era d'ascendència empordanesa i sempre em va parlar en la seua llengua malgrat els retrets de mon pare, oficial de carrera, que no tolerava que el sogre transmetés al seu nét la llengua del país. ' Parlez-lui français ou vous n'en ferez qu'un con de paysan. ' (Parleu-li francès on en fareu un tros de cony de pagès de merda. ') Les meues dues àvies procedien del nord, del Rosselló i del Conflent. A casa meua, em parlaven francès. El català, l'he après, sense adonar-me'n, durant les vacances que passava a Nils a cals avis. Quan no entenia alguna paraula, en demanava la significació i la recordava per sempre. A vegades, algunes expressions em semblaven enigmàtiques. El padrí, quan s'enfadava, deia a la padrina ' me fas venir basca. ' Durant una colla d'any m'he demanat d'on podia sorgir aquesta mania als bascos...Vaig trigar anys, panys i cadaules (així ho deien els meus avis) abans d'entendre que el misteriós 'cafoll' era un ' ca foll ' (un gos enrabiat. ) Fa uns deu anys, un gran patriota català em va retreure que parlés francès a una noruega catalanoparlant. L'havia coneguda enraonant en francès i em va costar trencar el costum. La mateixa setmana, una col·lega em va muntar un escàndol perquè gosava parlar català en un institut de la república francesa. Des d'aquell dia, no em refiï de la gent que et donen lliçons. El català és una llengua ferida al Principat, malalta de mort a la Catalunya del Nord. La millor manera de convèncer la gent de parlar-la és de jugar amb ella a la manera d'un Màrius Serra, embellir-la amb noves obres que puguin interessar tots els nostres germans humans, tranformar-la en festa constant. Cal que la nostra parla es posi a ballar.

Estudiar arquitectura

2011-10-27T23:53:00.006+02:00

- Saps, nosaltres quan estudiàvem sabíem que acabaríem treballant d'arquitectes, que algun dia practicaríem la nostra professió. Els meus alumnes no saben què faran, estudien per un futur molt incert.

Sovint el tren em fa grans regals. La conversa d'aquest matí amb un arquitecte a qui admiro, i que m'he trobat al tren de manera inesperada, ha servit per fer un croquis sintètic i precís d'on ens trobem els arquitectes, en la crisi més dura que mai hagi patit aquesta professió.

El tribunal de la santa catalanitat

2011-10-21T11:25:00.002+02:00

"Si Gerard Quintana té l’obligació de parlar català a casa, aleshores caldrà conèixer la resta d’obligacions que tenen els personatges públics, per poder ser perdonats pel tribunal de la santa catalanitat."

Pilar Rahola
La Vanguardia
21 d'octubre del 2011

Nippon Riudebitlles

2011-10-11T13:45:00.003+02:00

Sempre fa molta il·lusió rebre notícies de ben lluny!

Reivindicant Sagarra

2011-09-27T11:07:00.011+02:00

Avui fa 50 anys que va morir Josep Maria de Sagarra, un escriptor que va gaudir d'una gran popularitat en vida, que va aconseguir que el seu teatre, la seva poesia i els seus articles arribessin a tothom sense haver de renunciar a la qualitat literària.

M'agrada molt rellegir els articles que va publicar als diaris dels anys 20 i 30, en la línia dels millors periodistes i escriptors centreeuropeus contemporanis, descrivint una Catalunya i una Barcelona cosmopolites i vives. I vaig gaudir com mai amb les seves Memòries, un llibre sublim d'escriptura deliciosa.

Tot i que les patums culturals no li tenen massa simpatia per culpa de la gran popularitat que va tenir en vida, sempre reivindico Josep Maria de Sagarra.

Tardor

2011-09-23T11:04:00.005+02:00

herbst
autumn
خريف
անկում
jaitsiera
otoño
tardor
jeseň
automne
caída
ליפול
autunno
casus
val
høst
spadek
toamna
јесен
falla
sonbahar

To anyone who ever felt touched by our music, our deepest thanks for listening - R.E.M.

2011-09-21T20:42:00.003+02:00

"To our Fans and Friends: As R.E.M., and as lifelong friends and co-conspirators, we have decided to call it a day as a band. We walk away with a great sense of gratitude, of finality, and of astonishment at all we have accomplished. To anyone who ever felt touched by our music, our deepest thanks for listening."

Tafaners

2011-09-13T19:00:00.010+02:00

El carrer estret - Johannes Vermeer - c1658

La primera vegada que vaig anar a Holanda el que més em va sobtar era que les finestres a peu de carrer no tenien cap tipus de protecció visual. A les nits aquestes finestres s'il·luminaven, i cadascuna d'elles mutava en un aparador de la intimitat dels qui hi feien vida. Darrere els vidres, gent que cuinava, que sopava, que miraven la televisió, que llegien, o que tocaven un instrument, sense estar pendents del què passava al carrer.

El sorprenent per a un mediterrani és que a més, la gent que passejaven pel carrer mai giraven el cap per observar la vida interior de cada finestra. Hi havia un codi ben après en el que uns no s'amagaven i els altres no miraven. Era molt senzill deduir els qui no eren holandesos ja que la seva tendència era sempre la de tafanejar sense dissimular massa.

La setmana passada vaig pensar en aquestes finestres holandeses i la tafaneria mediterrània quan les webs del Congrés i del Senat van publicar les propietats i els estalvis de Diputats i Senadors, en poc temps van quedar col·lapsades amb un récord de visites, i van caure.

Una generació d'arquitectes a l'exili o a l'atur

2011-08-22T18:19:00.002+02:00

L'excel·lent novel·la Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, retrata les contradiccions dels que som de poble, aprofundeix en el malestar de les oportunitats perdudes, posa el dit a la nafra de la guerra de sexes i, pel mateix preu i de passada, deixa escrit per a la història el malestar professional d'una generació d'arquitectes víctima de la increïble bombo lla minvant. N'he parlat amb alguns recentment i el resum esquemàtic seria "al meu estudi érem dotze, ara som sis i aviat serem dos". Un minut després ja parles de la saturació de candidats als concursos, la precarietat que això comporta, haver de treballar sense cobrar per optar a feines amb menys opcions que la loteria... M'interessa molt la generació entrampada al mig, probablement la dels 35 anys, la dels que ja estaven a punt de plantar-se per ells i es queden plantats sense feina ni opcions re alistes de trobar clients propis. Els més grans minimitzen el negoci i els més joves ho tenen pitjor, però no han estat tan a prop d'estar situats. Als del mig, que encara són joves però ja són veterans, que mantenen certa innocència però ja sabrien encarrilar-la bé, l'hora de la veritat els enxampa aturats. Molts fugen per cames a l'estranger, a buscar-se la vida, i els desitjo el millor. També ens desitjo el millor a nosaltres: que el país se'n surti i els recuperem aviat, beneficiant-nos del que aprendran en un exili professional forçat.

Carles Capdevila
Ara
22 d'agost del 2011

Quan un fil negre i un fil blanc es confonen

2011-08-14T20:12:00.011+02:00

l'Alzina - 1

l'Alzina - 2

l'Alzina - 3

l'Alzina - 4

Crec que són els musulmans qui trenquen el dejú del Ramadà quan no els és possible distingir un fil blanc d'un fil negre. Aquest és un moment on el dia i la nit s'abracen, o quan parlant de l'alba el Mathias Enard escriu, "La nit no es comunica amb el dia: s'hi crema".

Del dia a la nit, de la nit al dia.

És en aquest traspàs que els edificis s'encenen o s'apaguen, on els carrers prenen una nova dimensió o els paisatges reflecteixen les constel·lacions del cel.

Territori de traspàs, de canvi de dimensió, de contraris, de complementaris, on els límits es perfilen o es difuminen. Simplement quan un fil negre i un fil blanc es confonen.

El món és un teixit de persones

2011-08-10T13:36:00.001+02:00

David Ribas a l'Alzina (la Noguera)

David Ribas a l'Alzina

2011-08-03T14:00:00.000+02:00

A l'Alzina, petit nucli del municipi de Vilanova de l'Aguda, situat entre Ponts i Guissona.

Silvana Mangano , 1951

2011-07-25T10:29:00.002+02:00

Qui hagi vist el "Caro Diario" del Nanni Moretti recordarà l'escena en què el Moretti està en un bar de la Roma deserta d'agost, on de sobte a la tele emeten l'escena de la Silvana Mangano cantant i ballant el "negro zumbón".

Aquesta cançó i coreografia forma part de la pel·lícula del 1951 anomenada "Anna". Ahir llegia que fa 60 anys que la pel·lícula es va estrenar amb un cert escàndol, i que a Espanya va ser censurada durant molts anys. Entenc la fascinació del Moretti per aquesta escena que comença amb la Mangano vestida de monja recordant una vida anterior, cantant i ballant sensualment amb dos negres, al ritme d'un combo nombrós.

Tiepolo al Penedès

2011-07-20T18:14:00.016+02:00

Ahir tornava a casa després d'un llarg periple en cotxe, havia plogut la nit abans i l'atmosfera de bona part de Catalunya era nítida, transparent, plena de núvols inflats i bonics. Vaig deixar l'autopista i enfilant la carretera de Sant Pere vaig quedar encarat cap a ponent. El dia minvava i una llum violada tenyia el paisatge d'ombres suaus. Va ser aleshores quan un grapat de núvols es van il·luminar amb colors rosats i lilosos, contraposats al blau difuminat del cel, i el relleu retallat de Crivilleres.
L'estampa que tenia davant dels ulls em va fer pensar en els cels que havia pintat Giovanni Battista Tiepolo als sostres de tants palaus i esglésies. M'agradaria imaginar que ahir Tiepolo ens va pintar el cel del Penedès.

La vita

2011-07-15T20:22:00.004+02:00

"La vita è troppo breve per mangiare e bere male"

(adaptació italiana d'una frase de la Doris Lessing)

"Qué diuen, los de Barcelona?"

2011-06-27T19:51:00.003+02:00

"Deixo el cotxe de través, a tocar de la paret blanca. He matinat massa per fer un aparcament bonic. Trec el mòbil de la guantera i, per variar, ni una ratlla de cobertura. Diuen que l'esperança és l'últim que es perd, així que no estava de més comprovar-ho a la porta del cementiri."

capítol 1 - "Qué diuen, los de Barcelona?"

L'ou com balla

2011-06-23T08:00:00.000+02:00

pati del palau del Lloctinent - Corpus Christi 2008

estiu

2011-06-21T19:16:00.001+02:00

Fondation Claude Monet, Giverny

e s t i u - s o m m e r - s u m m e r - الصيف
ամառային - u d a n - v e r a n o - l e t o
é t é - v e r á n - קיץ - e s t a t e
z o m e r - s o m m e r - l a t o - v e r ã o
d e v a r ă - л е т о - y a z

dimarts 21 de juny de 2011
19.16

La Casa Collage, l'arquitectura tranquil·la

2011-06-19T23:58:00.012+02:00

Era un dia d'estiu dels inicis dels anys noranta quan vam travessar un portal mig abandonat situat a la zona més estreta del carrer de la Força de Girona. La planta baixa era un bosc de puntals que estrebaven sostres de bigues de fusta guerxades, plens de forats per on hi entrava la llum dels pisos superiors. Vam recórrer espais generosos de murs gruixuts, on la pols amagava paviments acolorits, la distribució desorientava fàcilment als qui no coneixíem la casa, i tot plegat deixava entreveure un casalot senyorial. Vam confirmar aquesta percepció quan vam pujar al primer pis per una escala mig enrunada i vam descobrir un pati no massa gran, presidit per una gran font de pedra amb forma de vaixell. El caos aparent de tots aquells espais mig abandonats no amagava els rastres que parlaven d'èpoques i vides diverses. La casa era un laberint per a ser recorregut pausadament, i descobrir-lo, escoltar-lo, entendre'l.

Uns anys després vam tornar al vell casalot del carrer de la Força situat al bell mig d'un Call que s'anava transformant a marxes forçades, i que es reinventava per assemblar-se al que no havia estat mai. La casa estava en obres, el blauet marcava els nivells, alguns sostres havien desaparegut, i hi havia cates que descobrien murs de pedra i maó. La Bet ens explicava que les obres avançaven lentament ja que el vell casalot era un comodí del seu pare per quan la pluja impedia treballar a l'aire lliure, o s'havia d'esperar un paper per iniciar una obra nova. Aquesta lentitud de les obres afavoria la presa de les decisions, la redacció d'un projecte que no era res més que un diàleg pausat entre la casa i els arquitectes.

Fa poder dos o tres anys que les obres es van enllestir, i els habitatges i espais redistribuïts per tot el vell casalot es van anar ocupant pels nous inquilins. Una discreta porta de fusta dóna accés al primer pati des del carrer de la Força. L'ascensor es camufla entre els murs de pedra, deixant el protagonisme a la vella escala i als replans tancats amb ampits recoberts amb les velles rajoles de colors. Èpoques diverses dialoguen amb naturalitat en aquest pati que fa de transició entre els carrers estrets del Call i els espais privats dels habitatges.

L'habitatge principal situat al primer pis s'articula al voltant del pati de la font del vaixell de pedra, el centre de la nova casa. Un nou volum permet que gairebé totes les habitacions s'obrin al pati, excepte dues que s'obren al carrer Ballesteries. Un paviment de formigó polit unifica els espais de sostres blancs, i murs que han deixat al descobert els fragments de pedres i maons, on es resol el pas de les instal·lacions fent franges blanques arrebossades. Les rajoles hidràuliques de colors que havíem vist cobertes de pols feia molts anys, i que ens trobem a les baranes del pati d'entrada, també s'han fet servir a paraments verticals interiors com la campana de la llar de foc. Pocs materials, senzills, ben escollits, donen calidesa a totes les estances banyades per la llum matisada pel pati del vaixell.

La Casa Collage és una intervenció intemporal, al marge de les modes i de les estridències que tant mal han fet a l'arquitectura dels darrers temps. Molts anys de diàleg han permès a la Bet i al Ramon entendre el vell edifici del Call. Han sabut sumar, adaptar, millorar, transformar, afegir, tot amb una delicadesa molt sotil. I aquesta és la gran virtut d'aquest projecte que resistirà el pas del temps tal i com han resistit les parets centenàries. És una gran lliçó d'humilitat per als arquitectes comprendre que les parets resisitiran molts segles més, mentre que les intervencions i reformes s'aniran succeïnt, superposant i eliminant.

Molts pocs arquitectes em venen al cap que hagin sabut dialogar tan bé amb l'edifici que pretenen restaurar, i un d'ells és el Carlo Scarpa, qui a projectes com el Museo di Castelvecchio de Verona o a la Fondazione Querini Stampalia de Venècia va saber dialogar de manera molt intel·ligent, entenent que la seva intervenció tan sols n'era una més de les que l'edifici havia i aniria acumulant.

La Casa Collage, la Bet Capdeferro i el Ramon Bosch han estat guardonats amb la Menció especial d'arquitectes emergents, del premi d'arquitectura contemporània de la Unió Europa 2011, concedit per la Fundació Mies van der Rohe. La cerimònia d'entrega dels premis es celebrarà el dilluns 20 de juny al pavelló Alemany de Barcelona, on compartiran l'escena amb el David Chipperfield qui ha fet un exercici semblant a la Casa Collage al Neues Museum de Berlín.

Cròniques madrilenyes - 1

2011-06-08T13:30:00.006+02:00

Tinc records fragmentats i inconnexes de la primera vegada que vaig ser a Madrid la setmana santa del 1976. Des d'aleshores hi he tornat moltes vegades per motius diversos, i no he acabat de trobar la manera de submergir-m'hi. És una ciutat dinàmica, vital, vibrant, que no deixa indiferent, però no sé trobar la porta per on entrar-hi i fer-me-la meva com moltes altres ciutats on no em canso de retornar-hi. Per què m'agrada molt retornar a les ciutats, descobrir-les vestides i canviades per a l'ocasió, plenes de nous al·licients, i conèixer els plecs per on la vida hi circula intensament.

Democràcia

2011-05-30T11:30:00.002+02:00

"Many forms of Government have been tried, and will be tried in this world of sin and woe. No one pretends that democracy is perfect or all-wise. Indeed, it has been said that democracy is the worst form of government except all those other forms that have been tried from time to time."

Sir Winston Churchill,
Hansard, 11 de novembre de 1947

Afegeixo que la Democràcia, a diferència de les altres formes de govern, s'ha de cultivar i polir cada dia, és imperfecta, i entre tots l'hem de millorar.

Riudebitlles 2011

2011-05-17T21:24:00.001+02:00

Petita meravella feta amb paciència i molta imaginació per la Maria Martínez. Una manera diferent i desenfadada de presentar els primers 11 candidats de la llista (ocupo el desé lloc, 44''...) de les eleccions municipals d'enguany.

Josep Pla i les italianes

2011-05-08T13:24:00.005+02:00

"A fondo", entrevista del Joaquín Soler Serrano al Josep Pla
8 de desembre de 1976, a partir del 4'44''

"Si yo pudiera escoger una patria, a parte de este país, España, escogería Italia. Italia para mi, la inteligencia italiana en todas las cosas, en la construcción, en el examen del hombre
(...)
El desorden es inmenso. Gli italiani si arrangiano. Y usted ve en Italia a veces una muchacha que no tiene un céntimo, que se pone un vestido y resulta más bonita que una condesa o una duquesq de Madrid o de Barcelona, no le quepa duda, ¿estamos de acuerdo?"

sant Jordi

2011-04-23T12:54:00.004+02:00

matí de sant Jordi al terrat (foto de mòbil)

Negozio Olivetti

2011-04-21T11:04:00.013+02:00

foto Giacomelli

Ahir vaig rebre al Facebook una notícia del FAI (Fondo Ambiente Italiano) que em va fer moltíssima il·lusió, tot un regal. Demà s'inaugura oficialment la restauració del Negozio Olivetti de la piazza de San Marco de Venècia, un dels projectes més interessants del Carlo Scarpa, una botiga que ha marcat tota una època, una obra mestra de l'arquitectura del segle XX.

Quan Olivetti va fer fallida, el local de la piazza de San Marco es va convertir en una botiga de souvenirs, i després en una botiga on venien reproduccions artístiques de dubtosa legalitat. Era un cal pengim-penjam que emmascarava un dels interiors més delicats que s'hagin construït mai.

(Gianantonio Battistella, 2004)

El darrer octubre vaig tornar al Negozio Olivetti aprofitant la visita a la Biennale d'Architettura, i vaig trobar-lo tancat i amb símptomes d'algun tipus d'intervenció. Tenint en compte que la llibreria veïna especialitzada en art l'havien transformada en una botiga de souvenirs tronats em temia el pitjor per al projecte del Carlo Scarpa.

Però vet aquí que Assicurazioni Generali ha pagat la restauració del Negozio Olivetti, i ha encomanat a el Fondo Ambiente Italiano (FAI) la seva gestió per poder recuperar i fer lluir una de les joies del patrimoni arquitectònic del segle XX. Un tema interessant de la recuperació és que a la botiga hi tornaran a exhibir les màquines d'escriure Olivetti, empresa que va apostar pel disseny modern dels seus productes, recuperant la funció de showroom que havia tingut originalment.

Ja tinc una excusa nova per tornar a Venècia per enèssima vegada.

Lamparetes

2011-04-12T23:50:00.003+02:00

"I un home tot sol no sempre se basta"

Walter Benjamin a Portbou

2011-04-05T13:42:00.004+02:00

スプリング

2011-03-21T00:21:00.002+01:00

Silencis clamoros

2011-03-18T09:00:00.001+01:00

El 17 de desembre de 2010, un fruiter anomenat Mohamed Bouaziz es va cremar viu davant de l'ajuntament de Sidi Bouzid, a Tunísia. Aquest incident ha desencadenat una tempesta sense precedents als països àrabs, la caiguda dels règims de Tunisia, Egipte, i una guerra sagnant a Líbia. La tempesta desfermada continua al Ièmen, a Bahrain, a Algèria, o al Marroc i fa trontollar règims despòtics i dictatorials.

Costa d'entendre el silenci clamorós de moltes d'aquelles organitzacions i personatges que ens alliçonen i que salten a la més mínima quan els Estats Units o Israel són els actors principals, muntant protestes i manifestos. No cal dir noms perquè acostumen a ser sempre els mateixos els qui protesten en una sola direcció, sempre la mateixa, la qual cosa els desautoritza si és que mai han tingut algun tipus d'autoritat.

Aquesta nit l'Onu finalment ha aprovat una zona d'exclusió aèria que permet la intervenció militar per aturar-li els peus al dictador libi. No sé si hi hauran bombardejos d'avions de l'Otan que intentin aturar les forces que ataquen Bengasi. Tinc una gran curiositat per saber si aquestes organitzacions que fins ara han callat com a putes, aixecaran la veu en contra dels avions occidentals que intenten apuntalar una rebel·lió que pretén enderrocar un dictador.

150è aniversari de la unitat italiana

2011-03-17T17:09:00.000+01:00

Tanti auguri!

1000 anys

2011-03-13T19:37:00.004+01:00

El 13 de març de l'any 1011, els senyors Guifré i Guisla van fer donació del terme de Sant Pere de Riudebitlles al monestir de San Martino de l'isola Gallinaria, d'Albenga.

Avui fa 1000 anys d'aquell dia.

Japó: art, destrucció i memòria

2011-03-12T13:12:00.012+01:00

"Els ràpids de Naruto a Awa"

Ando Hiroshige
1855

"La gran onada a Kanagawa"
Katsushika Hokusai
1831

remolí al port de Oarai, a Ibaraki
AP/Kyodo News
2011

Spain is different: els dictadors es moren al llit

2011-02-12T14:25:00.003+01:00

A Egipte, Tunissia, Sud-àfrica, Romania, Hongria, Polònia, Txecoslovàquia, Grècia, Portugal, Lituània, Letònia, Alemanya (DDR), Bulgària, Estònia, Argentina, Xile, Brasil, Uruguay, Paraguay ... els ciutadans van fer fora a les dictadures.

Spain is different, aquí el Dictador va morir al llit.

Uninstalling dictator, 100% complete

2011-02-11T17:11:00.005+01:00

مبروك لمصر ولشعبها لقد تحقق النصر

Uninstalling dictator ... ███████████████████████████ 100% complete

Palaus al carrer - les il·luminacions de les Decennals de Valls

2011-02-03T18:45:00.005+01:00

foto: ciel de coton

CRÍTIQUES

Palaus al carrer

ARQUITECTURA

XAVIER MONTEYS 03/02/2011

En ocasió de les festes decennals de la mare de Déu de la Candela, a Valls, s'ha instal.lat una il.luminació decorativa a les places del Pati i del Blat, i també al carrer que les uneix, el carrer Cort. El conjunt urbà il.luminat mereix indubtablement la visita i permet, més enllà del resultat, una reflexió sobre allò extraordinari. Les ciutats estan afligides actualment per una sobreexcitació commemorativa i semblen deixar de banda el quotidià. El resultat és una arquitectura i uns espais públics sovint dissenyats sota l'estigma de la singularitat. Una festa cada deu anys, com aquesta, resulta d'un bon gust digne de menció i representa un sentit de la vida i dels seus esdeveniments fora del comú.

Al costat d'aquestes llums, a la resta de la ciutat de Valls sembla de nit. És tal la llum, la intensitat i el color que té, que la sentim a la cara, amb una qualitat tàctil, com si ens toqués. És tan bonica, tan ben aconseguida i tan singularment arcaica que n'hi ha prou amb entrar a l'església gòtica de Sant Joan de Valls —abans d'ahir a missa— per adonar-se que allà la llum és un pecat i desvirtua l'atmosfera de l'espai litúrgic. I és que la llum, com els medicaments, no s'hauria de poder vendre sense recepta mèdica.

Els tres espais aporten una morfologia diferent per ressaltar encara més aquesta il.luminació. El llarg i estret carrer Cort amb els arcs guarnits, sembla una galeria del XIX; la plaça del Blat ha estat convertida en un oasi, com una sala hipòstila amb palmes. Però a la millor, El Pati, les llums formen el que podríem dir quatre façanes. Les dues llargues simulen dues arquitectures simètriques, semblants a les dues curtes, una de les quals té un coronament que ajuda a orientar el conjunt. Són façanes de bombetes, les façanes d'una plaça principal. Recorden alhora les recreacions arquitectòniques dels jardins i els jardins recreats pels focs artificials. Els llums formen un pla considerable, consistent però lleuger, elevat més de tres metres del terra, de tal manera que "entrem" en aquest espai instal.lat a l'interior de la plaça i que deixa en un segon pla les seves veritables façanes. La il.luminació és tan galant i té tal proporció, que sembla que ens trobem a la sala de ball d'un palau. Però, també, la construcció no amaga els puntals que la subjecten reforçant la impressió de precarietat.

Tot està fet a partir de formes geomètriques concèntriques i insistents, encadenades les unes amb les altres com en una feina de ganxet, i ressaltades pels colors: blanc, blau, verd, vermell, groc.... Cap abstracció, cap gest minimalista, una alegria "fallera" en un país com el nostre, tan restret formalment. Com si assistíssim a una posta en escena plàstica a partir de la qual poguéssim tornar a començar i amb la consciència que en algun punt, després de fer coses així, ens vàrem equivocar.

Crec que era Jorge Oteiza el que deia que l'art contemporani s'havia passat l'existència despertant el públic, sacsejant-lo, per després no dir-li res. A la majoria de les il.luminacions commemoratives modernes d'espais públics els ha passat el mateix. Si van a Valls, ningú no els despertarà amb una proposta trencadora, senzillament ho trobaran inoblidable. És molt bonic!

Quadern - El País

Egipte, no problem

2011-01-29T12:19:00.002+01:00

Everything ██is█████ ████ ████fine ███ █ ████ love. ████ █████ the ███ Egypt ███ ████ government ██

27 de gener de 1945, l'infern a la terra alliberat

2011-01-27T10:53:00.005+01:00

27 de gener de 2011

Dia Internacional
en memòria de les víctimes
de l'Holocaust

Primo Levi descrivint el 27 de gener de 1945

hivern

2010-12-22T00:38:00.001+01:00

162 anys després, Europa

2010-12-19T14:24:00.007+01:00

Gare de Lyon, París
estació on arribaran els trens provinents de Catalunya

La majoria dels diaris publiquen avui la foto de l'arribada del primer Ave a l'estació de València procedent de Madrid. Un altre tren que va del centre a morir a la perifèria, i més articles que lloen Espanya com el país amb la xarxa d'alta velocitat més gran. Però aquesta caríssima xarxa, 162 d'anys després del primer tren peninsular, el Mataró-Barcelona, segueix desconnectada d'Europa.

Afortunadament avui un Tgv de la Sncf ha fet el primer trajecte entre Figueres i París, i dimarts entrarà en funcionament la primera via d'ample europeu que connectarà el port de Barcelona amb la xarxa continental. S'han acabat 162 anys d'aïllament, i aquí els trens aniran d'un centre a un altre centre, travessant les malles infinites que arriben fins als Urals. No hi ha centres ni perifèries en aquesta xarxa.

Avui és un dia històric tot i que no sigui portada dels diaris. Anar de València a Madrid és una anècdota, anar de Figueres a Europa és el futur.

Albert Plà i Joan Miquel Oliver - Concert a París

2010-12-15T18:41:00.004+01:00

Anava a comprar el darrer cd del Petit de cal Eril, i al prestatge del costat m'he trobat amb aquesta sorpresa. El venedor m'ha dit que feia un parell d'hores que els hi havia arribat. N'he escoltat les primeres cançons, i promet molt!

Santa Llúcia, patrona dels formaires

2010-12-13T09:44:00.001+01:00

Santa Llúcia la bisbal,
tretze dies, tretze dies,
Santa Llúcia la bisbal
tretze dies d'aquí a Nadal.

Mestressa, mestressa
baixeu de dalt
doneu-nos una pesseta
i adéu siau.

Serra la vella,
dalt d'una estrella,
mestressa porteu ous,
que demà serem dijous,
mestressa porteu cansalada
que la serra està embussada,
mestressa porteu vi
que la serra no vol seguir.

Santa Llúcia la bisbal,
tretze dies, tretze dies,
Santa Llúcia la bisbal
tretze dies d'aquí a Nadal.

(la cançó de les llúcies de Sant Pere)

Moments màgics

2010-12-05T22:00:00.010+01:00

A l'estació de Sant Sadurní vaig agafar el rodalies en un dels primers matins freds d'aquesta tardor. A Gelida una noia es va asseure davant meu, i quan el tren reprengué la marxa va treure un ordinador i un estoig de la seva bossa. El va obrir però no el va encendre, i de l'estoig van sortir un gran nombre d'estris de maquillatge. Emmirallant-se a la pantalla apagada es va anar posant amb molta cura, habilitat i a gran velocitat color a la pell i a els ulls, retocant les celles ... Me la mirava meravellat ja que estava totalment aïllada del món en un vagó sacsejat i atapeït on la seva seva cara blanca es va anar transformant resaltant les seves belles faccions d'una manera molt sotil. El tren avançava cap a Barcelona, i quan ja havia fet la major part de la feina va treure de la bossa un mòbil, el va apagar, i amb el mirall de la pantalla es va pintar els llavis d'una manera precisa i decidida. Va fer un darrer esguard a la pantalla de l'ordinador, una mirada d'aprovació abans de tancar la pantalla, desar els estris i preparar-se per baixar d'un vagó atapeidíssim. Em van venir ganes d'aplaudir, però em vaig contenir per no trencar aquell moment màgic que havia viscut en primera fila.

L'Équipe, portades

2010-12-01T20:52:00.004+01:00

dimarts 30

dimecres 1

La memòria de tot un segle dóna la mà al futur

2010-11-30T18:04:00.002+01:00

Moisès Broggi, de 102 anys, té als seus braços a la Graciela Noguera, primera catalana nascuda el 2010. La memòria de tot un segle dóna la mà al futur. Una foto carregada d'humanitat, primera portada del diari Ara.

“It's the economy, stupid” – una reflexió sobre les eleccions del 28 de novembre

2010-11-26T23:37:00.001+01:00

A les eleccions presidencials del 1992 George Bush es va presentar a la reelecció reivindicant la victòria de la guerra del Golf i la liquidació de l'amenaça soviètica després de la caiguda del mur de Berlín. Es pensava que amb aquests trumfos a la mà en tindria prou per guanyar al contrincant demòcrata. Els electors, però, van fer que aquest guanyés per a sorpresa dels republicans, i és que Bill Clinton se'n va adonar de que l'interès dels ciutadans no passava per les victòries planetàries, sinó que la principal preocupació era per a una economia malalta que els buidava les butxaques i els hi dibuixava un futur incert. “It's the economy, stupid” va ser el crit de guerra dels demòcrates, i la van encertar de ple.

Diumenge hi ha eleccions al Parlament de Catalunya, serà el punt i final d'una llarga campanya electoral que s'ha perdut per camins i viaranys estranys. No l'he seguida amb massa atenció perquè tinc la sensació de què no s'han debatut temes veritablement importants, de llarg abast per dibuixar el nostre futur com a país.

Catalunya està malalta, estem perdent pes econòmic, social, cultural, educatiu... Fa anys que lentament anem enrere, perdem posicions en la majoria d'indicadors de benestar i econòmics. I si perdem pes, cada cop ens costarà més crear nous llocs de treball amb una qualificació que permeti innovar i accedir a un bon nivell de vida a la majoria de la població. La emigració de catalans preparats i qualificats creix any rere any ja que aquí ja no hi troben suficients oportunitats atractives i amb futur, ni el camp abonat per desenvolupar noves iniciatives.

Molts polítics troben l'excusa perfecte dels nostres mals únicament en la balança fiscal desfavorable. Però la balança fiscal negativa tan sols és un punt més en una llarga llista de símptomes de la nostra malaltia.

Com bé ha estudiat el professor Jordi Nadal, Catalunya va fer al segles XVIII i XIX la revolució industrial sense tenir energia, ni matèries primeres ni un Estat que donés suport econòmic ni financer. Va ser l'enginy, la iniciativa i el treball de la gent que van fer que rierols s'omplissin de molins, es construïssin les primeres línies ferroviàries, es portés electricitat des del Pirineu, o s'omplissin de telers les noves fàbriques de vapor. La riquesa generada va permetre crear institucions educatives, culturals, socials o innovar en molts camps. Era quan Catalunya l'anomenaven la fàbrica d'Espanya. Però els temps canvien cada cop més acceleradament, i sembla que no ens n'adonem.

Aquests emprenedors que van sacsejar el país en segles anteriors creant riquesa del no res ara es trobarien amb una burocràcia asfixiant que alenteix i encareix fins a nivells desesperants qualsevol iniciativa. Unes administracions invasives de la majoria de les esferes públiques i privades de la nostra existència, que pretenen regular i controlar-ho tot fins a nivells absurds. Qualsevol tràmit està sotmès a les regulacions d'incomptables administracions que es contradiuen, es superposen i que fan augmentar la paperassa, la burocràcia i els costos fins als límits increïbles. I tot això no sempre és culpa dels demés ja que la majoria d'aquestes administracions les hem creat i les gestionem els catalans.

Si creem riquesa, podem invertir en un sistema educatiu millor (cap universitat catalana es troba entre les 200 millors del món), disposar d'una sanitat més àgil, ajudar a equilibrar les desigualtats ... en definitiva millorar el nostre nivell de vida per poder viure en una societat millor, i on els millors estiguin al capdavant dels governs, les empreses i les institucions.

Països capdavanters no massa més grans que Catalunya com Suècia, Suïssa, Noruega o Holanda incentiven la creació de riquesa per després poder-la revertir més equitativament en les seves societats, i mantenir excel·lents sistemes públics d'educació, salut o cultura. No veuen els seus ciutadans amb ganes de fer coses (des d'una botigueta a una empresa) com uns personatges sospitosos de no se sap ben bé què, i saben mantenir unes administracions públiques dimensionades per ser eficients, lluny d'aquesta exageració que patim.

En aquesta campanya s'ha debatut poc sobre idees i propostes, i s'ha promès molt sense saber massa bé com es podrà complir (i pagar) la promesa. No s'ha fet gens d'autocrítica, la culpa gairebé sempre ha estat dels demés, mai nostra ja que és més fàcil buscar enemics externs que intentar fer les coses millor. M'ha semblat una campanya pensada per a un altre país, amb uns altres problemes, i unes altres circumstàncies.

Diumenge votaré perquè crec que és el meu dret i el meu deure, però encara no sé a qui. La decepció és profunda ja que miro els programes i els representants dels partits que lluiten pel meu vot, i em costa veure-hi persones preparades pel gran repte del nostre futur, i llegir-hi propostes que encarin els problemes de manera decidida.

On són els millors i els més ben preparats de la nostra societat, els que ens han de permetre mirar el futur amb esperança? Malauradament tinc la sensació de que molts d'ells viuen en una altra societat que els ha sabut valorar la seva empenta i decisió. Han marxat d'una Catalunya que s'ha instal·lat de forma majoritària en la comoditat, el lament i l'immobilisme, i que no sap valorar els qui volen fer que aquest petit racó de món sigui un millor lloc on viure-hi.

L'arquitecte que patina o l'skater que canta

2010-11-25T17:10:00.009+01:00

Mentre el palau Sant Jordi s'omplia per veure una colombiana de moviments vertiginosos, a la mateixa hora a l'Heliogàbal no hi cabia una agulla per escoltar el concert de presentació de "The lottery song", el primer Ep dels pol and sonora, grup liderat per aquest arquitecte que patina o aquest skater que canta, o aquest cantant que projecta, i que es fa anomenar Pol Martín Carbonell.

Amb puntualitat catalana, o sigui amb mitja hora de retard, el Pol i la seva banda es van situar davant de la paret sanguínia que emmarca els músics d'aquest petit local de Gràcia. Una guitarra acústica, una mínima bateria, un contrabaix i un saxo formaven el combo que per culpa d'una mala passada va haver de tocar en format acústic. I la veritat, aquest fet li va donar una dimensió fantàstica al concert ja que en un local petit, on el públic es a tocar dels músics, la sonoritat va ser càlida i excel·lent.

El Pol, a part d'arquitecte inquiet i patinador empedreït, és un músic de llarg recorregut, i molts ens preguntàvem perquè aquest grapat d'excel·lents cançons que ha escrit els darrers anys encara no estaven gravades en un cd (o en un vinil). Les composicions són càlides, cantades en anglès i francès, amb un ritme i un tempo que beu de moltes fonts, i que atrapen. El concert es va fer curt, tornant al carrer amb un bon regust de boca, i finalment el Ep sota el braç.

Em quedo amb un moment màgic, quan la Júlia va sortir a l'escenari per acompanyar el combo amb la seva guitarra acústica de cordes metàl·liques. No recordo el nom de la cançó ja que malauradament aquest joia no és al Ep. Ahir nit a l'Heliogàbal el Palau Sant Jordi quedava més lluny que mai.

Les ciutats europees de Josep Pla

2010-11-24T17:43:00.004+01:00

«I fou a Florència on vaig descobrir que hi ha hagut persones en aquest món que tractaren de fer les coses bé, intel·ligentment i sensiblement bé, pensant que l’estada en aquest món fos agradable a través de l’habilitat de l’art. [...] I pel demés, Itàlia és el meu país, l’italià és la meva llengua, la pasta el meu menjar i el chianti el meu beure. Si puc passaré mitja vida a Itàlia.»

Carta de Josep Pla a Josep M. de Sagarra, Florència, 1922

extret del catàleg "Les ciutats europees de Josep Pla"
Espai Catatalunya Europa
30.11.2010 - 15.2.2011

Lluna plena

2010-11-21T19:38:00.001+01:00

foto feta amb un Nokia N70, a quarts de vuit

Tardor Veneciana - la cossa de l'Scarpa

2010-11-14T20:03:00.008+01:00

vista dels Giardini della Biennale des de l'interior
del pavelló de Venezuela (tardor de 2008)

A principis dels anys 50 el govern veneçolà va ser convidat a tenir pavelló propi als Giardini della Biennale, i Carlos Raúl Villanueva en va rebre l'encàrrec de la seva construcció. L'arquitecte veneçolà estava construïnt les seves obres més importants a Caracas, i la gran distància entre Venècia i Veneçuela en un temps de viatges marítims transatlantics van fer que Villanueva renuncíes al projecte.

La parcel·la assignada, petita, mal girbada i amb un plataner de dimensions generoses que no es podia tallar ocupant part de la façana, es trobava entre els pavellons de la Unió Soviètica i de Suïssa. La Biennale va decidir passar l'encàrrec al venecià Carlo Scarpa, i aquest va projectar un pavelló de volums de formigó il·luminats per uns finestrals que s'obren a les copes dels arbres dels jardins. Els interiors són clars i diàfans, i el pati cobert d'accés situat rere el plataner fa de transició entre els jardins i l'interior, a més de ser d'un magnífic mirador de la llacuna veneciana.

El projecte va tirar endavant, i les obres van començar mentre Scarpa projectava i dirigia obres a Verona, Florència, Possagno, Treviso o Palerm. Els seus projectes defineixen molt bé tots els detalls de l'obra, i un cop la fonamentació del pavelló de Venezuela es va enllestir, va indicar que el formigó dels murs s'havia de rentar per deixar l'àrid vist. A la seva visita d'obres després de formigonar part de la primera filada, els paletes ja n'havien retirat l'encofrat però s'havien oblidat de seguir les intruccions d'Scarpa, no havien rentat el formigó. L'emprenyada de l'arquitecte va ser monumental ja que el formigó s'havia endurit i poca cosa més es podia fer. Ofuscat li va etzibar una cossa al formigó sec, el resultat van ser tres dits del peu trencats, i haver d'anar amb crosses una bona temporada.

p.s. tota aquesta història me la va explicar Denardin Urbina, arquitecte veneçolà responsable del pavelló, i autor d'un exhaustiu projecte de restauració. La filada de formigó sense rentar , ben visible a la base de la façana que llinda amb el pavelló rus, es mantindrà com el primer dia que el Carlo Scarpa la va veure, i emprenyat es va trencar els tres dits per culpa d'una cossa ben donada.

Bienvenido Mr Marshall, adéu siau Sr Berlanga

2010-11-13T12:03:00.002+01:00

VIa Biennal d'Art Riudebitlles - Obra sobre paper

2010-10-29T19:05:00.002+02:00

La Biennal d'Art Riudebitlles - Obra sobre paper, ocupa les cases i un molí paperer del centre històric de Sant Pere. Una bona manera de perdre's pels racons d'un centre amb encant.

Enguany el nombre de participants ha augmentat en qualitat i fins a gairebé 150 obres, la qual cosa ha fet complicat la selecció de la vuitantena de finalistes.

divendres 29 d'octubre
8 vespre - inauguració
9 vespre - concert de jazz amb Enric Alegre Grouse Band

dissabte
oberta de 12 a 2, i de 6 a 8

diumenge
oberta de 12 a 2

C + P = I

2010-10-27T10:24:00.000+02:00

curiositat + passió = intel·ligència

Tardor veneciana - souvenirs

2010-10-25T17:22:00.016+02:00

negozio Olivetti - Carlo Scarpa (1957-58)

La primera vegada que vaig anar a Venècia al marge d'un viatge organitzat, vaig fer cap als porxos de piazza San Marco on s'amaga una de les moltes joies d'aquesta ciutat, l'antiga botiga Olivetti, obra mestra de Carlo Scarpa. No recordo massa bé quin tipus de botiga era aleshores, però l'espai estava net, i els detalls lluien esplendorosos. Sortint de la botiga Olivetti vaig descobrir uns metres més enllà una petita llibreria, de dos nivells, especialitzada en llibres d'art i de la ciutat. Sempre que he tornat a Venècia he anat a veure l'Olivetti i a tafanejar la llibreria plena de sorpreses i meravelles.

Aquest setembre em vaig trobar l'Olivetti tancada, sense els quadres i reproduccions artístiques que fregaven el delicte i els darrers anys ofegaven la botiga. La sorpresa però van ser els aparadors de la llibreria, havien desaparegut els llibres d'art i s'havien omplert de peces de vidre de murano, màscares i demés andròmines turístiques. Vaig entrar i davant la meva sorpresa el noi que seia rere el taulell, amb una cara compungida em va explicar que els hi havien quintuplicart el lloguer del local, i que amb llibres d'art no feien caixa per mantenir el negoci,.

Caminant pels carrers que envolten piazza san Marco vaig pensar en els carrers del Gòtic, la Rambla o la Ribera, i en molts negocis que havien donat vida als seus carrers, i ara venien barrets mexicans falsos, gelats de dubtosa artesanalitat o cervesa irlandesa.

Tardor romana - abstraccions

2010-10-24T19:26:00.005+02:00

"En fin. Ya he recordado en alguna parte aquello que dijo Sciascia: Italia es un país sin verdad. Y aquello de que, en Italia, lo hermoso es bueno y lo feo es malo. Los romanos, como casi todos los italianos (evitemos la generalización completa porque siempre hay excepciones), carecen de facilidad para la abstracción: ¿para qué la necesitan, rodeados de tanta belleza? Su sentido estético, en cambio, es agudísimo. Eso les pierde a veces."

"Historias de Roma"
Enric González
RBA
2010

Maletes perdudes

2010-10-20T18:16:00.003+02:00

"La majoria de persones necessiten trobar un espai per arrelar-se. Pot ser en un replec solitari del mapa o bé al nucli colèric de la ciutat més trepanada. Pot ser on tothom quedi a prop o bé on tothom quedi lluny, però sempre els cal un lloc al món per sentir-se vius. N'hi ha d'altres, en canvi, que són incapaços d'estar-se quiets i la seva llar acaba sent aquest moviment mateix, la fuga constant i quotidiana sense un destí fix."

"Maletes perdudes"
Jordi Puntí
Editorial Empúries
2010

Tardor romana - Reformes lampedusianes

2010-10-15T17:33:00.007+02:00

foto Ptqk

El bar San Calisto del Trastevere va ser durant un grapat de mesos el meu centre d'operacions a Roma. Quantes Peroni vaig beure assegut a les seves gastades cadires veient passar el temps fent equilibris pels sampietrini!

Sempre que torno a Roma ho celebro amb una cervesa a la seva barra, i aquesta vegada no ha estat l'excepció. La Maria, usuària també ella, m'explicava a la Vineria que fa un temps el bar va aparèixer amb la persiana abaixada i un cartell on deia tancat per reformes. La clientela habitual va mostrar la seva preocupació per quin bar es trobarien amb la persiana aixecada de nou.

Després de mesos de feina el San Calisto va reobrir les portes, i per a sorpresa de tothom, el bar seguia igual. La Maria diu que és l'únic bar al món que l'han reformat per a deixar-lo igual, i en puc donar fe. Suposo que han aplicat aquella màxima lampedusiana de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

Tardor Veneciana - Paulina i la Trufa

2010-10-14T13:21:00.006+02:00

Al pavelló rus de la Biennale d'Architettura de fa un parell d'anys hi havia un gran taulell d'escacs que ocupava una sala sencera, i sobre rodes les maquetes de diversos projectes de gran envergadura que representaven les figures d'escacs. Amb la base blanca, les propostes dels arquitectes russos, i amb la base negre, les propostes de les estrelles internacionals (en italià hi ha la definició d'Archistars). El muntatge era fascinant ja que el finestral de la sala dóna a la llacuna veneciana, i el sol de tarda ho tenyia tot de vermell, i repulsiu pel què recordava a un nou ric excessiu mancat de sotilesa. El pavelló rus era el paradigma de la Biennale 2008, anomenada "Out there: architecture beyond the buildng", comisariada per l'Aaron Betsky, i és que excepte honroses excepcions (recordo els magnífics dibuixos fets directament a les parets amb un llapis del pavelló japonès, o el "party is over" del belga) la totalitat dels pavellons mostraven arquitectura excessiva i espectacular, on es repetien els projectes de les archistars que treballen per tot el món.

Aquest any la Biennale es ben diferent de les edicions anteriors. La Kazuyo Sejima ha comisariat "People meet in architecture", i fugint de l'excés i de l'espectacularitat, ha permès reflexionar sobre una arquitectura basada en aspectes més sensorials i propers. Hi ha molt poques maquetes i projectes d'edificis, no hi ha grans muntatges, ni apropiacions dels espais de manera escenográfica. La Corderie i els altres edificis de l'Arsenale es mantenen nus, i cada intervenció s'aprofita d'aquesta nuesa, la potencia. Una selecció ràpida que passaria per l'audiovisual en 3d del Wim Wenders de la Biblioteca de Lausana, la cúpula de fusta sense encaixos de l'Amateur Architecture Studio, el núvol de Cloudscapes, passant per la instal·lació sonora amb música de Tallis de Janet Cardiff. Els pavellons de Bahrain, Xile, Xina, Hongria o Grècia, i les exposicions de Tom Sachs ironitzant sobre Le Corbusier, o la reflexió d'OMA sobre la preservació de l'arquitectura, amb magnífiques fotos dels emplaçaments on han construit els seus edificis.

Hi ha camp per còrrer, i personalment el video que acompanya aquesta entrada simbolitza l'esperit d'aquesta Biennale d'Architettura. L'estudi madrileny Ensamble, al capdavant del qual s'hi troba el per a mi desconegut Antón García-Abril, ocupa la tercera sala de la Corderia amb una intervenció contundent que interpreta perfectament l'espai, acompanyada de mitja dotzena de projectes magnífics. La Trufa n'és un d'ells. Feia temps que un edifici no em sorprenia i em meravellava, la Trufa ho ha aconseguit.

Tardor romana - 1

2010-10-04T19:05:00.008+02:00

Sovint em trobo amb la incomprensió de molta gent quan els dic que torno a llocs que m'agraden, i on hi he estat moltes vegades. Sempre els responc que passejar per Roma, per Venècia o per Tarragona a la tardor, a l'hivern o a la primavera són experiències diverses, i que sempre es veu la ciutat amb uns altres ulls, on les sorpreses són inacabables, i l'inesperat és sempre present.

No es posa en dubte que un disc s'escolti moltes vegades, o que un repeteixi aquell plat que agrada tant, per no dir que sempre és un plaer reveure una pel·lícula que ens ha fet passar bons moments, o rellegir un llibre que ens ha atrapat un grapat de nits.

Les ciutats són un llibre, un disc, una pel·lícula i un plat, tot alhora i més. I si he tornat a Roma, a Venècia i a Vicenza per poder desconnectar uns dies, no és pas per descobrir la ciutat, sinó per perdre'm pels seus carrers sense la pressió d'haver-les de descobrir, de visitar. Hi he anat a viure-hi uns dies, a seure en un cafè, a menjar en un forn, a fullejar les seves llibreries, a entrar breument on la curiositat em portava. No havia de guixar una guia que no portava, no havia d'anar amb presses per trobar el museu obert. Tan sols caminar i mirar, senzillament badar i deixar-me emportar pel moment familiar i quotidià.

L'única novetat ha estat Ferrara, ciutat que he vist moltes vegades des de l'estació, i que sempre quedava enrere un cop el tren es posava en marxa. Aquesta vegada l'he passejada intentant ensumar què hi amaga entre els seus carrers.

Com bé diu aquest magnífic blog de l'Iñigo Domínguez descobert al llibre de l'Enric González "Historias de Roma", "(Italia) Es un país tan popular por sus tópicos que en realidad es totalmente desconocido, y tienen engañado a todo el mundo"

Joan Margarit - Manifestació del 10 de juliol

2010-09-24T12:05:00.004+02:00

El que jo estava acostumat a veure

és un poble sencer que posava en escena

La mort d’un viatjant. En català.

Sempre semblava que érem arribant

a l’escena final del suïcidi.

I ara, de sobte ens veig

representant una obra clàssica:

som els Deu Mil de Xenofont,

abandonats pels qui els guiaven.

Assetjats i cansats, sense saber el camí,

busquem de sobreviure i tornar a casa.

Joan Margarit

gràcies Joan

tardor - autunno - autumn - automne - otoño

2010-09-23T03:09:00.004+02:00

Siurana - La Mussara - Farena - Prades

2010-09-06T20:34:00.011+02:00

La serra de Prades és un territori feréstec i inaccessible, dur, on la vida s'aferra als cingles que tanquen unes valls fondes, frondoses i accidentades. La vida no hi és senzilla, ho testimonien pobles abandonats com la Mussara, que s'alça molt pel damunt del Camp de Tarragona i el mar, o la gran quantitat de masos enrunats i abandonats de fa temps. Els pobles són menuts, enfilats en turons i zones de difícil arribada, buscant el sol i la protecció.

No és casualitat que Siurana fos el darrer nucli àrab del Principat, i que els pobles de la serra foren refugi de carlins i escenaris silenciosos de les malvestats de les guerres. Els seus camins s'enfilen drets per les valls, i una cinglera deixa pas a una altra vall, a un nou horitzó, sovint desert i silenciós, deshabitat. Precisament és aquesta duresa la font de la seva bellesa, viure al límit suposa que l'home no hagi pogut véncer el territori, i gairebé sempre s'hi ha hagut de rendir.

Aquests darrers dies he conegut un bon grapat de llocs que desconeixia, i m'ha sorprès que tant a prop del mar, del Camp, es conservi un món, uns paisatges, una vida que atrapa i commou. Quatre comarques comparteixen la serra de Prades (Priorat, l'Alt i el Baix Camp, i la Conca de Barberà), però la serra de Prades és un sòl món.

Siurana

la Mussara

Farena

Prades

Shanah Tovah 5771

2010-09-04T08:47:00.001+02:00

gràcies Dominique!

Senyors Tranquil

2010-08-31T22:00:00.003+02:00

Feia dies que no anava a Castelló, i ahir sense presses vaig mirar i remirar pels seus calaixos i prestatges. Repassant títols a la secció catalana, la memòria se m'activà quan vaig llegir "Senyors Tranquil". Havia llegit una recomanació a La Vanguardia d'un diumenge d'agost i em picà la curiositat, el vaig comprar sense haver escoltat res abans.

Aquest matí he aprofitat un llarg trajecte en cotxe per escoltar-lo per primera vegada, i m'ha espantant l'inici de la primera cançó amb dues guitarres i unes veus tranquil·les. Una altra vegada la mateixa fórmula gastada i cansada, he pensat. Però no, les cançons han anat desfilant sense treva, amb uns arranjaments mínims i unes lletres rodones. He arribat al final amb la sensació d'haver escoltat un disc únic, singular, i he tornat a començar des de la primera cançó (la que teniu aquí). Les lletres són sublims, i la música és depurada, essencial, i t'embolcalla, t'atrapa.

M'és difícil recomanar una cançó i és que totes són meravelloses, no n'hi ha cap que desentoni. I al final la perla que tanca el cd, una extraordinària versió de "In between days" dels The Cure.

Quan aquest matí travessava el Montsec escoltant els "Senyors Tranquil" era un home feliç.

Plaers

2010-08-23T11:52:00.003+02:00

"cansar-se pel plaer de descansar"

Uns diuen que l'origen de la frase és anglesa, d'altres que és una invenció. La vaig escoltar per primera vegada fa un grapat d'anys en una caminada estival de pantalons blancs de lli, barret d'ala ampla i bastó. L'he escoltada rares vegades en d'altres llocs, però m'agrada, és precisa i justa, i m'encantaria trobar la versió original.

Pèl-roja

2010-08-17T10:02:00.008+02:00

Llegeixo al diari que avui la Maureen O'Hara compleix 90 anys, i com si d'una magdalena proustiana es tractés, la memòria viatja a un temps indefinit on per primera vegada vaig veure embadalit "The quiet man", una de les moltes obres mestres del John Ford, on la Maureen i el John Wayne n'eren els protagonistes.

Aquesta deliciosa pel·lícula situada a la Irlanda dels principis del sXX és la culpable de la meva passió per les pèl-roges (naturals, of course), i a ella agraeixo conèixer part d'Irlanda i d'haver afegit a Ítaca un altre nom mític, el d'Innisfree.

Per molts anys senyora, i que gaudeixi d'una llarga vida!

La Dolce Vita (1960) - 50 anni

2010-08-12T14:25:00.000+02:00

Prohibir

2010-07-28T14:02:00.004+02:00

Sempre he cregut que al darrere d'una prohibició sempre hi ha un fracàs, una manca d'entesa, una impossibilitat d'acord, una poca voluntat de comprendre.

Vivim en una borratxera legislativa que intenta normativitzar tots els aspectes vitals, fins a extrems paranoics, tractant els ciutadans com a immadurs i irresponsables, i prohibint com a única manera de legislar. N'estic molt cansat.

És una malalatia moderna que no entenc i no comparteixo. És una bogeria que pateixo a la feina, i que m'ha convertit en un buròcrata quan la meva formació és la d'arquitecte. He de complir centenars de lleis que em costa interpretar, els expedients dels projectes han crescut desmesuradament perquè fins al més petit detall està reglat. I la meva llibertat com a tècnic s'ha vist mermada, i no puc anar més enllà del que el patracol de normes m'obliga.

No he anat mai a una corrida, i l'interès que em desperten és mínim. Crec, però, que la corrida és un ritual en que la vida i la mort ballen enmig d'una plaça. La prohibició té la seva lògica quan vivim en una socitetat on els dos fets més importants de la nostra vida, néixer i morir, els hem de fer lluny de casa, en un lloc asèptic i impersonal, lluny de les nostres vivències més íntimes.

No m'agraden les prohibicions, la d'avui tampoc.

Montgolfiere

2010-07-18T11:26:00.006+02:00

els globus des de la C-15
(foto de mòbil en moviment)

Dijous dia 8 enfilava el camí de Llimiana, era un matí calitxós i el cotxe resseguia de memòria la carretera que em conduia cap el Pallars. Tot era familiar i quotidià fins que havent passat el castell de la Pobla de Claramunt sobtadament el cel s'ompli de desenes de globus aerostàtics. Va ser una sopresa matinal preciosa ja que camí de l'autovia vaig passar sota la seva ombra, els miralls del cotxe s'ompliren de la singular presència que omplia el cel d'Igualada. Mentre enfilava la Panadella, aquelles formes etèries es van anar convertint en puntets a l'horitzó dels meus miralls. Va ser un instant fugaç, suficient per regalar-me un bon inici de jornada.

14 de juliol - La Marseillaise

2010-07-14T12:27:00.000+02:00

Casablanca, sempre ens quedarà Casablanca!

Torre de l'Albet

2010-07-12T19:25:00.012+02:00

Sortint de l'estació de Gelida en direcció a Martorell, a l'esquerra de les vies s'aixeca damunt d'un turó una casa d'una bellesa senzilla. No és massa gran, la façana és d'un cert eclecticisme amb ressons michelangelescos, i està molt ben situada sobre una zona d'hortes que cau sobre l'Anoia. Sempre que hi passo en tren m'hi fixo, la busco amb la mirada. És una casa d'arquitectura tranquil·la i noble, sense estridències, ben composada, harmònica. No és habitual trobar aquest tipus d'arquitectura que sense ser singular, demostra un molt bon ofici per part del seu arquitecte. Quan me la miro des del tren sempre em pregunto com deu ser per dins, si conserva la seva arquitectura original o ha estat mutilada.

Divendres vaig fer una visita a l'Estudi Hèlix per a facilitar-los una informació que m'havien sol·licitat per a un projecte que afecta la Sèquia Comunal. Vaig conèixer el Joan Rosselló, i sabent que era gelidenc i autor de documents sobre l'arquitectura paperera vam posar-nos a parlar del tema. Vaig explicar-li que era descendent del Josep Albet Quintana, que els meus besavis van arribar a Gelida provinents de La Cerdanya i de les Guilleries, i que voldria saber on podria ser la Torre de l'Albet de la qual provenien centenars de cartes que guardo a casa, correspondència entre la gelidenca Torre de l'Albet i la riudebitllenca cal Ròmul. El Joan Rosselló em va explicar que havia escrit un article on parlava d'ella i de Laureano Arroyo y Velasco (1847-1910), l'arquitecte municipal de Gelida que la va construir el 1880.

Preguntant on s'aixecava aquesta casa, el Joan Rosselló me la va descriure on jo l'he vista sense saber-ho centenar de vegades, a l'esquerra de les vies, la casa del turó que cau cap l'Anoia envoltada d'horts. Em va fer molta il·lusió saber que aquella casa que sempre m'he mirat des de la finestra del tren, va ser fa prop de cent vint anys la primera llar penedesenca dels meus besavis.

Dissabte anant cap a la manifestació la vaig observar amb una mirada renovada, Com explica Bernardo Atxaga en un dels contes d"Obabakoak", antigues imatges la impregnaven d'una nova vida.

estiu - summer - estate - été - verano

2010-06-21T13:28:00.003+02:00

Rummikub, Abacus, els boicots, i ara Xina

2010-06-18T16:20:00.004+02:00

La Plataforma Odiem Israel (perdó, Plataforma Aturem la Guerra) ha aconseguit que Abacus retiri de les botigues el joc Rummikub per què ha estat fabricat a Israel. Abacus, que no ha demostrat massa intel·ligència ja que a partir d'ara amb aquest precedent tothom els pressionarà per què retirin allò o això, ha decidit buscar el joc en algun altre país, i l'ha trobat a la Xina.

Tinc moltíssima curiositat de saber com reaccionaran els de la Plataforma Odiem Israel (perdó, Plataforma Aturem la Guerra) tenint en compte que a la Xina s'aplica la pena de mort indiscriminada i sense garanties, es persegueix la llibertat d'opinió, es censuren els llibres i els mitjans de comunicació, persegueixen les minories i han envait el Tibet entre d'altres foteses.

No sé per què, però tinc la impresió de que no obriran boca.

Rummikub, Abacus i els boicots

2010-06-16T11:13:00.007+02:00

Llegeixo aquest matí que la cooperativa Abacus ha decidit retirar de les seves botigues el Rummikub, una joguina fabricada a Israel. La Plataforma Aturem la Guerra, ha presionat a la cooperativa perquè retirés totes els productes fabricats a Israel, i d'aquesta manera potenciar la campanya BDS (Boicot, Desinversions i Sancions a l'Estat d'Israel).
Suposo que per a ser conseqüents amb les seves idees contra la guerra i l'ocupació, aquesta mateixa plataforma també exigirà a la cooperativa que es retirin productes fabricats a la Xina, el Pakistan, el Marroc, Egipte, Turquia, Rússia, Iran, Indonèsia, Sri Lanka, Cuba, i tants altres països que estan en guerra i oprimeixen violentament minories i disidents residents en els seus països o tenen ocupats territoris que no els pertanyen. Quan ho facin me'ls creuré, mentrestant la Plataforma s'hauria de batejar com a Plataforma Odiem Israel, i la seva credibilitat seguirà sent nul·la.

Murcutt, Herzog i Piano

2010-06-14T18:04:00.006+02:00

Glenn Murcutt

Renzo Piano

Herzog & De Meuron

Arquitectura: Más por menos
Congreso Internacional de Arquitectura y Sociedad

Murcutt preguntó a sus colegas: "¿Cuánta gente trabaja en vuestro despacho?". "400", "180", respondieron Herzog y Piano. "Pues bien -sentenció el australiano-, en el mío trabajamos yo y mi mujer. Hay algo más importante que hacer proyectos enormes, como vosotros. Cuando un estudio tiene proyectos de esas dimensiones son dichos proyectos los que acaban dirigiendo el despacho. El mío, en cambio, sigo dirigiéndolo yo".

La Vanguardia, 12 de juny de 2010

Rupestris

2010-06-08T20:15:00.004+02:00

Una de les aventures que segueixo amb més passió i interès des dels seus inicis és la del celler Pardas, situat a la finca de can Comas (Terrassola, el Penedès). Cada nova fita assolida pel jove celler és per a mi una alegria, que m'agrada compartir i celebrar.

Fa un bon grapat d'anys el Ramon Parera i el Jordi Arnan van començar a plantar vinya en aquesta finca situada a la vall del Riudebitlles. Van partir de zero, i analitzant les característiques de cadascuna de les vinyes van seleccionar amb molta cura la varietat més idònia per aquell tros, fins al punt que crec que el Jordi i el Ramon coneixen tots els seus ceps.

Els ceps van començar a créixer lentament, les primeres veremes van arribar i les proves amb els els mostos fermentats van començar a configurar els vins que volien elaborar. Primer va ser un xarel·lo extraordinari, el va seguir un negre franc d'un tast sotil, la recuperació d'una varietat gairebé perduda, el sumoll, ens va fer descobrir un rosat de tast singular, i fa un parell d'anys ens van tornar a sorprendre amb l'Aspriu, un altre negre que omple els sentits.

L'aventura no s'atura i aquesta primavera ens van convidar al celler a la presentació d'una nova joia, el Rupestris, un blanc que alegra els sentits i refresca l'ànima. Una meravella!
El Ramon, la Monti i el Jordi ens van oferir les primeres copes del seu nou vi, acompanyats de la música del gran Xavier Baró, i amb menges senzilles i exquisides, una recepta infalible per ser feliç, per descobrir com la feina ben feta, callada i responsable dóna fruits immillorables.

Moltes vegades en els processos creatius m'interessa més el procés que el resultat final. En el cas dels vins del celler Pardas, m'ha interessat tant el procés com el resultat, poder és el privilegi de viure una aventura apassionant en primera fila.

video de la presentació del vi, surto al1'30''

Ministero per la semplificazione

2010-06-08T09:49:00.004+02:00

Llegeixo aquest matí al diari que a Itàlia existeix el Ministeri per la Simplificació, on la seva tasca és simplificar el marasme administratiu i burocràtic que paralitza el dinamisme del país. Perquè no en prenem nota i a les administracions d'aquí també creem organismes semblants?

pd: La Irene m'ha comentat que a Itàlia hi havia un film de Fantozzi on hi sortia l'"Ufficio complicazione affari semplici"

Castellers xinesos

2010-05-29T16:39:00.002+02:00

Si els xinesos han començat a fer castells, quin serà el límit???
La visita de la Colla Vella dels Xiquets de Valls ha impactat tant que fins i tot la polícia de Xangai ha hagut d'aturar un grup de nens que les volia imitar fent un castell de 3. Llegiu aquí la notícia.

Gràcies al magnífic blog del Sergi Vicente

El camí (Lost)

2010-05-24T11:03:00.012+02:00

Escriu Kavafis què Ítaca ens dóna un bell viatge, que no cal que tinguem pressa en arribar ja que el camí ens enriquirà, i que poder Ítaca no és el què esperaves però t'ha regalat el camí, el viatge.
Crec fermament en aquesta idea, i avui quan veia els títols de crèdit del darrer capítol de la sèrie Perduts, he pensat que el final ha suposat el final d'un camí meravellós. Vaig començar a veure la sèrie la primavera passada, i des del primer capítol vaig quedar enganxat per aquesta barreja de dosis equilibrades de vida, d'amistat, de pors, de misteri, d'amor, de lluita, de supervivència, de catarsi, de fe, de racionalitat ...
La sèrie ha estat plena de preguntes, de moltes preguntes que s'han quedat a l'aire, però al final les respostes són el menys important. No cal trobar resposta a tot quan les preguntes ens omplen, i és que la vida no té resposta a tot com si fos una mala pel·lícula, i Perduts ha estat un extraordinari fragment de vida.
La construcció dels personatges ha estat fonamental, amb les seves contradiccions, les pors, les parts fosques i les lluminoses, en cap cas d'una sola peça i totalment creïbles interpretats per uns actors excel·lents.
Ara de ben segur apareixeran milers de llibres que voldran donar resposta al que no ho necessita, perquè les respostes estan a la sèrie, enlloc més. Això em recorda un article del George Steiner on parla de les obres d'art i de tot el què generen, i explica com a exemple que "Romeo i Giulietta" del Shakespeare ha generat més de 25.000 publicacions contradictòries que parlen de l'obra, quan l'important és l'obra.
He d'agrair als guionistes d'aquesta meravellosa sèrie per haver-nos fet aquest regal immens, equiparable a les millors obres de la literatura de tots els temps. I els agraeixo per haver fet un paral·lelisme a la pel·lícula que més m'emociona, "The searchers" ("Centauros del desierto") del gran John Ford. Vides que parlen d'altres vides ...

p.s. moltes gràcies per la vostra feina!

Flors

2010-05-18T19:54:00.011+02:00

La primera vegada què vaig anar a Holanda amb tren, em va sorprendre molt que a totes les estacions per on passava, petites i grans, hi havia una floristeria oberta. Per això no era gens estrany veure gent amb flors a la mà pels carrers de pobles i ciutats.

De l'estada a Cracòvia i els viatges per alguns països eslaus també em va sorprendre veure que les flors formen part del ritual de la visita i de la cita. La gent va a fer visita amb un ram de flors, mantenint les cases sempre acolorides i perfumades.

Diumenge a l'entrada de Girona per la carretera del nord vaig veure les primeres instal·lacions del Temps de Flors, balcons plens de flors de paper i plàstic que guarnien l'entrada. Però curiosament l'immensa majoria eren balcons buits, essent l'excepció els petits oasis florits i verds. Vaig tenir la mateixa sensació passejant per la ciutat i mirant els balcons de la plaça de la Independència o del carrer de la Força.

M'agrada veure els cementiris i els mercats de les ciutats que visito, em donen una idea de com són la gent del lloc a través de la relació amb la mort, i amb les ganes de viure. També em fixo molt amb les flors dels balcons i de les finestres, dels espais i dels edificis públics.

A Catalunya els cementiris els amaguem rere alts murs, els mercats són un plaer immens, i balcons i finestres són orfes de flors.

Il viaggiatore notturno

2010-04-29T10:05:00.004+02:00

"Vai, figlio, e ricorda che se Dio ti ha concesso di sapere dove sei nato, non vuole che tu sappia la strada che prenderai per andare a morire"

"Non cedere alla tentazione di fermarsi è ciò che dà senso all'andare, ciò che lo rende veramente utile e veramente bello. Agli occhi di Dio, agli occhi dell'Universo, agli occhi di chi incontri nel cammino"

"Il viaggiatore notturno"
Maurizio Maggiani

Tres homes i una sentència

2010-04-27T10:13:00.005+02:00

Tres magistrats del Tribunal Constitucional assisteixen plegats a una corrida de toros a la Maestranza de Sevilla. Aquest trio sinistre ha de decidir sobre el nostre futur i els nostres drets com a ciutadans catalans, tot i que ja se'ns va consultar en una votació neta i democràtica. Lamentable imatge, la foto i la institució que representen.

publicada a El País d'avui

Sant Jordi 2010

2010-04-23T10:08:00.000+02:00

Entabanador de capçalera

2010-04-22T21:16:00.006+02:00

Una altra vegada l'he vist treballant, fent amb mestria el què sap fer millor: entabanar ingenus per cisar-los-hi els calés.

Avui era al bell mig del passeig de Gràcia, no massa lluny del seu hàbitat natural de la plaça de Catalunya. Vestia com sempre, portava penjada la mateixa bossa desgastada, els ulls petits i inexpressius i una barba mal afaitada. Poder estava una mica més calb, i amb la cara de xai degollat que commou cada cop que explica la seva història commovedora.

Em va entabanar a mitjans dels anys noranta, em va aturar al portal de l'Àngel i em va explicar que li havien robat la bossa amb els diners i els bitllets d'avió per poder tornar a Algèria. Intentava parlar amb la seva germana però aquells dies eren festius i no podia contactar-la a la seva feina. Necessitava una mica d'ajuda per poder passar alguna nit a cobert i menjar calent, ho explicava bé, amb sentiment, patint... i un servidor que es deixa commoure per qualsevol cosa li va donar 3000 pessetes, i el telèfon perquè m'avisés que tot havia anat bé i havia pogut retornar.

No vaig rebre cap trucada, i al cap d'uns anys em va tornar a aturar. La meva sorpresa va ser majúscula, i és clar, ell no em va reconèixer. Va començar a explicar la mateixa història amb variacions, el personatge, l'actor era immens, i el vaig escoltar. Al final li vaig dir que ja m'havia entabanat una vegada i que no portava prous diners. Amb cara de pànic es va fer fonedís i li vaig perdre el rastre.

L'he vist d'altres vegades pels voltants de la plaça, a vegades sol, a vegades xerrant amb algú que l'escoltava atentament. Aquest matí l'he tornat a veure en acció sobre un nou ingenu. La tècnica la deu tenir depuradíssima perquè ja fa una quinzena d'anys que vaig caure al seu parany, i segueix al negoci, vivint d'ell. Quan he passat molt aprop seu no he pogut evitar una mirada d'admiració.

Set

2010-04-19T19:40:00.003+02:00

"Més que no pas a un verí, la curiositat s'assembla a una set molt intensa: l'has de calmar"

Londres Nevat
Jordi Llavina

D'estacions i trens

2010-03-22T19:45:00.021+01:00

Waterloo station, Londres
(desembre de 2008)

No em canso de viatjar amb tren, sigui anant en un rodalies o en un tren de llarga distància. M'agrada el nervi de les estacions, observar la gent que espera, la que arriba, la que viatja cada dia, la que ho fa ocasionalment, el frenesí dels matins i la tranquil·litat dels vespres. La meva memòria acumula desenes de viatges, de paisatges vistos a través dels finestrals, de llibres llegits al ritme de les vies, d'estacions que han estat la porta d'entrada a ciutats desconegudes, de mirades creuades fugaçment.

Cementiris, mercats i estacions marquen el ritme de les ciutats, m'hi perdo sempre que el temps m'ho permeti. Passejo entre les tombes, menjo envoltat de parades plenes de fruita, verdura, carn i peix. I a les estacions llegeixo entre màquines i vagons els panells que conviden al viatge i a la descoberta, amb topònims familiars i amb topònims nous, que lliguen la xarxa inacabable teixida per les vies.

Bahnhof Friedrichstrasse, Berlín
(març de 2009)

Als trens he conegut la terra travessada pel convoi gràcies als desconeguts amb els qui he compartit trams del trajecte, i que m'han explicat part de la seva vida, m'han ensenyat fotos o m'han ofert menjar i beure amb un gran somriure. M'agrada arribar i marxar d'una ciutat amb tren, passejar-me pels barris de les estacions, plens d'aquell neguit dels qui emprenen un nou viatge, de la il·lusió dels qui hi arriben per primera vegada. Sovint voldria que el trajecte no s'acabés per poder continuar un llibre, una conversa, una coneixença.

Estic temptat d'agafar un tren pel sol fer de viatjar-hi, i moure'm per la teranyina de vies sense rumb i amb tot el temps del món. Un viatge fet tan sols de viatge, assegut mirant el paisatge que passa, i observant la gent que puja i baixa a les estacions.

gare de Lyon, París
(agost de 2008)

Tot plegat ho vaig pensar el divendres matí, al rodalies que em portava de nou a la panxa de Barcelona.

s p r i n g - p r i m a v e r a - p r i n t e m p s

2010-03-20T18:32:00.002+01:00

Vull passar la nit amb tu

2010-03-16T20:34:00.007+01:00

A la mitjanit del 19 de març (sant Josep) la Documenta obrirà les seves portes per compartir la nit plegats. La llibreria vol celebrar amb els seus lectors els 35 anys de la seva fundació quan l'hivern cedirà el protagonisme a la primavera. La nit és un bon moment per a la lectura, els telèfons callen i atrapats per les pàgines d'un bon llibre la foscor ens acompanya fins a la matinada .

La Documenta és una espècie en vies d'extinció, la de les llibreries de capçalera, amb llibreters que saben del què parlen, que aconsellen sobre lectures i no sobre novetats, que amb el temps coneixen els seus lectors i saben allò que els pot interessar. Els llibreters que tenen cura d'un ric fons perquè l'allau editorial no sepulti els clàssics, que descobreixen aquells autors que passen desapercebuts a les pàgines literàries dels diaris, tenen cura dels aparadors, i aconsegueixen que la llibreria sigui una extensió de la sala d'estar.

La Documenta compleix 35 anys en una zona en transformació. Dels carrers que l'envolten desapareixen els bars de carajillo, les botigues de passamaneria, les de teixits, els colmados..., i totes aquelles que donen vida a un barri.

La Documenta està sent envaïda per aquest turisme transformador que fagocita la ciutat, substituint-la per una nova ciutat de guia. I no és senzill sobreviure quan tot l'entorn canvia. Per això divendres la Documenta vol passar la nit amb tots nosaltres, per compartir i fer-nos saber que sempre hi tindrem un lloc on ens acolliran amb calidesa.

+1 Avui dijous La Vanguardia li ha dedicat dues pàgines a la Documenta

+2 També Vilaweb ha entrevistat el Josep Cots, l'ànima de la llibreria

+3 La programació de les celebracions

La nevada

2010-03-09T13:35:00.007+01:00